Discurso del alcalde, Vicent Grimalt, el 9 d'octubre

En un moment en què les identitats han esdevingut, de nou, motiu d’enceses discussions; quan el fet de ser o sentir-se espanyol, català, basc, valencià comporta realitzar un esforç continu de justificació.

En un moment, també, en què la política, els polítics, hem decebut molta gent, el grau de desafecció entre la ciutadania ha augmentat i la implicació en la vida política de bona part del país es redueix a escoltar les notícies amb creixent incredulitat i indiferència.

En un moment en què la generació de conflicte sembla ser la tàctica fàcil per a evitar la reflexió, l’esforç d’enteniment, el treball pel consens.

En un moment que, de vegades, i quan escoltem certs discursos, ens recorda a uns altres moments que mai hauríem d’oblidar perquè no es repetisquen...

En este moment precís, les institucions, i també ací a Dénia la Corporació municipal, hem de plantar-li cara a la intolerància, a la irracionalitat, al discurs de l’odi que alguns volen introduir en la nostra societat. Racisme, xenofòbia, homofòbia, masclisme, fascisme... No tinguem por de posar-li nom a l’estratègia bruta, populista i perillosa amb la qual, des de fa un temps, certs moviments estan empastrant un país, el nostre, que estava molt satisfet i orgullós dels progressos democràtics aconseguits des de la Transició.

No podem, ni volem, ser tolerants amb la intolerància. No podem, ni volem, permetre que eixes veus que prediquen discriminació, divisió i, insistisc, odi, se n’aprofiten de les llibertats guanyades amb respecte, enteniment, consens, i, també, amb la lluita de moltes persones gràcies a les quals hui vivim en una societat del benestar en què, totes i tots, som iguals i tenim els mateixos drets i obligacions. No ho oblidem. Ni un pas enrere, ni una cessió en els principis democràtics.

Com a societat no podem tolerar que les víctimes de la violència masclista, les reivindicacions feministes i les veus de les dones clamant encara per una igualtat que no és efectiva, hagen d’enfrontar-se, a més, als intents d’invisibilitzar la xacra de la violència de gènere, devaluar el paper històric de les dones i mantenir els caducs rols de gènere... No podem, ni volem, callar.

Hui és 9 d’Octubre, el dia dels valencians i les valencianes, el dia de dir alt i clar quina classe de poble volem ser, de què ens enorgullim, quin futur volem per als joves valencians i valencianes... I no, ara mateix, no ens enorgullim de moltes coses que estan passant a casa nostra.

Les institucions, també, tenim la responsabilitat d’involucrar i il·lusionar la ciutadania aprofitant un dia com el de hui, una festa que convida a celebrar la nostra identitat.

Ser valencians, de bressol o de cor, és pertànyer a un poble que ha sabut integrar, evolucionar i respectar. Ser valencians és ser descendents d’una mescla històrica d’identitats sorgida de l’enteniment i la col·laboració necessària; una mescla que ens imprimeix caràcter i que ens compromet a mantenir-nos en la primera línia en la defensa de la tolerància, de la comprensió, del respecte. Valors cívics que des de fa molt ens defineixen com a societat acollidora. Com a terra de benvinguda.

Orgullosos de ser valencians ho estem. Per això este és també el dia de reivindicar-ho sense complexes; de celebrar, però també d’escenificar que totes i tots tenim el dret inalienable, inqüestionable, de sentir-nos-en o no orgullosos. La llibertat de ser qui vullguem ser; d’etiquetar-nos amb les identitats que preferim; d’onejar banderes de tots els colors o fugir dels símbols si així ho volem; de viure i pensar com el cor ens diga, sense por i sense fer por. Així de simple i així de difícil encara.

N’estem orgullosos. Però també de ser deniers i denieres, de bressol o de cor. En una jornada com la de hui, les reivindicacions de millora de les condicions de l’autogovern són quasi inevitables. Per descomptat, un increment de l’autonomia, especialment, en el tema del finançament, repercutirà en l’àmbit local. A tants anys de democràcia, a un estat consolidat de les autonomies, correspon un grau de confiança per part del govern central acord a la contribució de les comunitats autònomes al progrés i benestar aconseguits. Més confiança per a deixar-nos autogestionar els nostres recursos; més confiança per a permetre’ns decidir el nostre futur.

Més confiança, també, en la nostra solidaritat com a poble, perquè més autonomia política i fiscal no ens ha de convertir en societats egoistes impassibles a les necessitats dels nostres veïns i veïnes. Precisament a la nostra comunitat, en les darreres setmanes, davant el pas devastador de la gota freda, s’han succeït les manifestacions solidàries amb les zones i, sobretot, amb les persones més afectades. I aprofite l’ocasió per a recordar i enviar el nostre suport als veïns i veïnes del Baix Segura sobretot, però també d’unes altres zones que ho van perdre tot.

Tenim clares les prioritats i hem demostrat ser un poble unit davant les adversitats; per tant, per damunt de maneres de sentir la identitat, som un poble preparat per als nous reptes de futur.

Però el 9 d’Octubre és també, clar, una dia de festa. Per això des de l’Ajuntament hem volgut que abans i després d’este discurs la celebració tinga continuïtat i, sobretot, convide a la participació de la ciutadania, perquè este és el nostre dia, el dels valencians i som nosaltres, els valencians, de bressol, de cor, d’acollida, els que hem de gaudir-lo.

La nostra cultura, eixa tan rica que de vegades la globalització difumina, les danses, la literatura, la història, les nostres bandes, la música, la gastronomia... Ella és la protagonista del programa d’actes al voltant de la festivitat.

Gaudim d’ells també sense complexes i aprofitem-los com a excusa per a viure una jornada de convivència, d’aproximació a la nostra cultura i de diversió.

En un moment com este, en este moment precís, ací, a Dénia, volem tornar a la vida el debat tranquil i fructífer al voltant de qui som i on volem anar. Volem reivindicar la nostra cultura. La nostra llengua, també. I també sense complexes.

Els atacs al valencià, els arguments que intenten arraconar-lo en l’àmbit domèstic, són només una manifestació més de la por a la diversitat; de la comoditat amb què actua la ignorància intentant eliminar la riquesa cultural en lloc d’esforçar-se per integrar-la i aprendre’n; del reduccionisme que, malauradament, encara està molt present en una societat, la valenciana, que porta dècades enfrontada per un tema que hauríem de viure amb orgull.

Els valencians, de bressol o de cor, som un poble; preciós, valent, encisador... Així el setia Vicent Andrés Estellés:

“Els horts de Xàtiva, d’Alzira,

de Dénia, tots els horts,

tota la terra és terra d’horts

pintats al fons d’un plat de Manises. Els colomers de l’alba,

les colomes del capaltard,

el lent vol, la seua sintaxi

ornamental i florida.

Ah, València, València,

terra de castells, terra de torres de terra jardins dels enamorats.

Em sent el cor com lligat a una corda, com vaixell ancorat al port,

em demore gratíssim en el cant

de la teua bellesa, del teu futur”.

Moltes gràcies.