9 d'octubre Dénia: Discurso de Maria Josep Ripoll (PSPV)

Bon dia a totes i a tots.

Felicitats, valencians i valencianes, en el nostre dia.

El 9 d’Octubre és un dia per a celebrar la germanor, enorgullir-nos d’allò que ens identifica, recordar d’on venim i les nostres arrels, que es mantenen molt presents en una cultura i una llengua.

És, també, un dia de reivindicació, sempre necessària per a no perdre la nostra essència com a poble, eixa rica cultura i les tradicions que tenim la sort de compartir.

Som un poble d’origen rural, treballador; però també innovador i emprenedor, amb una llarga tradició comercial.

Lluny queden els temps brillants del comerç medieval de la seda, d’una València “hanseàtica” que competia amb unes altres grans ciutats mediterrànies; o l’època del comerç de la pansa, esplèndida a la nostra comarca i a Dénia.

Però hem heretat dels avantpassats eixe caràcter emprenedor i l’empenta per a continuar-hi avançant, per a continuar fent créixer la nostra societat en riquesa, però també en valors: els que garanteixen que ningú es quede enrere i que qualsevol que hi arribe buscant una vida millor, hi trobe les oportunitats que mereix.

Perquè som un poble amb una història comuna, però farcida de pobles i gents diverses que han poblat les nostres terres i que hi han deixat la seua empremta.

Poble, l’antic Regne de València, que des del seus inicis ha acollit els nouvinguts, els repobladors; i en som conscients d’eixa diversitat d’arrel, que ens fa oberts i ens fa lliures, i que forma part de la mateixa identitat que hui exaltem.

Diversitat que hi va conviure amb lleis pròpies, amb una llengua, el valencià, que va ser respectada, que hi va resistir i créixer; que hui és la nostra i el símbol de la nostra cultura.

Des d’aquells temps d’un regne únic i diferent el nostre poble ha sofert molts avatars: pressions externes, règims repressors i en ocasions, fins i tot, períodes d’un cert grau d’autoodi, que units a un caràcter propi, assossegat i tranquil, a Dénia li díem ‘menfotisme’, han contribuït a “descolorir-nos” com a poble, a minar la nostra identitat; de forma més intensa en unes èpoques que en unes altres.

Este és un discurs, certament, que es repeteix cada 9 d’Octubre; sembla que el nostre poble està en constant reconstrucció, en evolució permanent, però lluitant sempre per mantenir llur cultura i costums.

Una lluita que és del tot necessària, i encara més en els temps que ens toca viure ara mateix, marcats per l’homogeneïtzació cultural que avança galopant a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

I esta defensa i protecció de ‘lo nostre’, lluny de ser una eina de confrontació i diferenciació, és simplement el respecte degut a allò que som, a allò que són els nostres pares, el que han sigut els avis; eixes costums, la llengua, els paisatges inclús, el lloc comú en què ens sentim nosaltres mateixos; sense complexes, sense polèmiques.

És, també, una eina de progrés i de democràcia:

• Per un costat, la reivindicació legítima de poder aspirar a una societat de futur millor, amb serveis de qualitat, amb un sistema de transport lògic i adaptat als nostres interessos reals, amb una capacitat decisòria ajustada a la societat de persones lliures i iguals que som. La reivindicació legítima d’un finançament més just que ens permeta complir somnis i garantir el benestar social.

• D’una altra banda, el dret d’elegir en llibertat mantenir la nostra riquesa cultural i la nostra identitat; i, en conseqüència, defensar el dret de tots els pobles, cultures i sensibilitats d’existir-hi, decidir i ser escoltats i respectats.

Hui es tracta precisament d’això: de celebrar el nostre naixement com a poble valencià i els valors de la democràcia de la nostra comunitat per a seguir convivint amb el respecte com a bandera, però sempre sense renunciar a ser “nosaltres, els valencians”.

Moltes gràcies.