Opinió Francesc Xabier Tro: 'Ens sobra massa mes al final de salari'

El passat 17 de febrer el Consell de Ministres va aprovar una nova pujada del SMI (Salari Mínim Interprofessional) de 37 euros, passant així dels 735 euros de l’any 2018 als 1.221 euros d’enguany. Cal destacar que els últims 8 anys el SMI ha pujat 448 euros, i que PP i VOX s’han manifestat obertament en contra d’esta pujada (també ho han fet en anteriors) i que igualment estava en contra la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales), la gran patronal de les empreses de l’IBEX 35 que de cap manera representen a les nostres xicotetes i mitjanes empreses típiques del teixit industrial valencià, les PIMES. 

Perquè es feu una idea el seu President, Antonio Garamendi guanya 23 voltes el SMI i que els líders del PP i VOX, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal guanyen 4.400 euros al mes de sou públic, però estan en contra de que el teu fill, la filla de la teua veïna, el teu amic que treballa en un supermercat o la teua amiga que treballa en un xiringuito, per posar uns exemples, arriben a guanyar 1.221 euros al mes.

Així i tot, des de CCOO considerem que la mitjana de salaris a l’estat espanyol continuen sent massa baixos, sobretot si els comparem amb la majoria de països europeus, i especialment si volem que tota la gent que viu i treballa ací puga complir amb l’article 47 de la Constitució que reconeix el dret de totes i tots a gaudir d’una vivenda digna i adequada. I ací és quan comencem a donar-nos conter que a moltíssima gent li sobra mes a final del salari, i especialment si vius i treballes en algun municipi de la marina alta, i sobretot si es costaner. Ací trobar una vivenda digna on viure amb un salari precari s’ha convertit en un drama imparable.

Per posar un exemple vaig a utilitzar Xàbia i el seu Ajuntament, el municipi i l’Administració Pública on treballe des de fa ja 25 anys en el que ara mateix comprar un pis dins del casc urbà de 77 metres quadrats sobre plànol costa 303.500 euros o llogar-ne, si pots trobar-ne algun, i d’una sola habitació, ronda els 1.000 euros, pujant als 1.200 si en té dos, el que significa que un treballador/a mitjà ha de destinar prou més del 60% del seu salari al lloguer d’un pis menut, perquè ja li és totalment impossible comprar una vivenda a Xàbia, això mentre es calcula que hi han uns 4.000 habitatges buits destinats únicament al lloguer vacacional i només 12 VPO (Vivendes de Protecció Oficial) l’accés a les quals - vist el recent escàndol a l’Ajuntament d’Alacant amb les seues VPO i qui va accedir a elles-, dona per a altre article d’opinió.

Amb tot això i per culpa d’estos preus als que ens han portat la turistificació extremada ja estem immersos de ple en el greu problema d’accés a la vivenda que fa un temps va esclatar a les illes de Mallorca i Eivissa, impedient que treballadors/es de tota classe i de diferents salaris; del sector sanitari, policies de l’Estat, gent d’hostaleria i serveis, no puguen anar a treballar allí per la impossibilitat d’accedir a una vivenda.

Tot mentre, igualment patim el desplaçament forçós de la població resident i nascuda i criada ací, la fuga de talent jove i preparat, la perduda de comerç local i la transformació urbana que permet, a més de la la precarietat estructural i la pressió ambiental sobre recursos i infraestructures.

Un exemple clar és que, fins i tot alguns empleats públics del meu Ajuntament, Xàbia, amb un lloc de treball fixe després d’aprovar una oposició, allò que fa uns anys es deia “faena per a tota la vida” estan valorant demanar-se una excedència per buscar-se la vida en altres municipis llunyans de la costa per la impossibilitat d’accedir a una vivenda, en un poble com Xàbia que a més no te connexió ferroviària i molt precària en autobús, perquè ací, a l’Ajuntament, també hi han empleats públics del grup més baix, les Agrupacions Professionals (antic grup E) que cobren molt semblant a un SMI.

Ja per acabar vos recomane la lectura de l’informe; Turistificació vs Dret a l’Habitatge. L’emergència habitacional a les comarques de l’Alacantí i les Marines i les propostes de Comissions Obreres del País Valencià davant la situació insostenible d’accés a l’habitatge amb demandes i alternatives locals que inclouen diferents mesures i polítiques públiques d’habitatge que aturen l'increment acumulatiu del preu del lloguer al País Valencià d'un 139 % els últims 10 anys.